El meu nom és Deivys, tinc 35 anys, fa 8 mesos que estic trasplantada de cor i avui us explico una mica la meva història. En el 2015 amb 26 anys i després del meu part complicat vaig fer una fallo multiorgànic dient-li a la meva família que ja no comptessin amb mi, després de bastant temps a l'hospital hem van donar l'alta sense diagnòstic específic. Vaig fer vida "normal" durant anys sense problema fins que el maig de 2018 vaig acudir una vegada més a l'hospital, després d'1 dia a l’UCI hem van traslladar a Barcelona, tenia pericarditis i edema pulmonar amb una gran arrítmia ventricular, arribant a aquest hospital em van fer una cardioversió, em van drenar el pulmó i el pericardi, ja que tenia massa líquid. Una estona després, vaig fer una parada cardíaca i em van fer una desfibril·lació i aquí va començar de veritat tot el meu estudi mèdic, després de passar per diversos hospitals i diverses opinions, van arribar a la conclusió que tenia una malaltia anomenada cardiopatia congènita, una miocardiopatia espongiforme o no compactada. És una malaltia poc freqüent resultat d'una mal formació en la fase embrionària. Hem van donar tractament durant uns anys sabent que acabaria en algun moment en un trasplantament. Anys després tot va començar a empitjorar pel que els metges hem van dir que havia arribat el moment de posar-me en llista d'espera per a canviar-me el meu cor malalt. El maig de 2023 i després d'11 mesos en llista d'espera amb la meva vida cada vegada més limitada els metges em van dir que ja anaven a accelerar el procés perquè cada vegada estava pitjor, em van posar en prioritat 0 a la llista, per la qual cosa em quedaria com a molt 1 mes pel dia tan esperat, sorprenentment van passar 4 dies i va sonar el meu telèfon amb el número de l'hospital: “tenim un cor per a tu”. Com va ser aquell moment? Doncs la veritat va ser molt millor del que esperava, nerviosa però alhora tranquil·la, ordenada i positiva. Vaig demanar l'ambulància i em vaig dutxar. Arribant a l'hospital hem van preparar per al quiròfan i després d'unes hores sobre les 23h acompanyada d’una amiga infermera vaig entrar al quiròfan. Ella hem va transmetre tranquil·litat donant-me la mà fortament, hem van fer diverses preguntes, però jo només vaig arribar a respondre la primera. L'endemà recordo despertar amb els crits de Deivys obre els ulls repetidament. Els escoltava, però el meu cos no ho permeti. Una estona després ho vaig fer i vaig reaccionar bastant espantada, encara sort tenia les mans lligades perquè sento que si no fos així m’hagués tret tot jo sola, ells van veure la meva reacció i hem van treure el tub que travessava la meva tràquea. Recordo que el primer que vaig pensar va ser "estic viva" i el primer que vaig veure van ser les meves mans molt pàl·lides i inflades, en aquell moment va ser una sensació preocupant. Al cap de dos dies vaig començar a caminar a poc a poc envoltada de cables, però va ser molt satisfactori saber que anava tot progressant. Després venen els dies de molt d'agraïment a aquesta família que va decidir donar els òrgans d'aquest ser tan estimat, donant-me a mi una segona oportunitat. Les preguntes que encara que no vulguis et fas... qui seria? Què li va passar? Com estaria la seva família?... Molt de temps per a pensar a l'habitació d’aquella UCI tota sola. Després d'uns 17 dies a l’hospital vaig ser donada d’alta a casa amb totes les cures pertinents. Anar a casa em generava una mica de por per no tenir-los a un pas, però aquí no acabava tot, les biòpsies de seguiments que hem van fer cada setmana, cada 15 dies, cada mes, cada 2 mesos... perquè els metges poguessin veure que el teixit del cor estigués bé, sense rebuig, en el meu cas no les vaig portar malament però sí amb ganes d'acabar-les! A poc a poc, amb molta paciència i moltes ganes vaig anar millorant i fent una vida més o menys "normal", ja que mai tornarà a ser una vida normal, sempre hauré de prendre pastilles, cuidar-me del sol, pel fet que tinc un percentatge molt alt de càncer de pell, entre altres coses... La meva actualitat després de 8 mesos trasplantada és bona, ja puc caminar, respirar, pujar escales, riure, cantar,... Coses que abans tenia realment limitades. Sé que em queda molt camí i molt a millorar, ja que el meu ventricle dret no està totalment recuperat, però avui dia puc dir que tinc vida, que visc i gaudeixo cada moment d'ella i és que en un temps estaré molt millor! Agraïda una vegada més a aquestes famílies de gran cor que ens donen una segona oportunitat i als sanitaris que ho fan possible.