Sóc donant, i tu encara no ho ets?

Agraeixo l’espai que em brinda aquest mitjà per aportar un gra de sorra en l’experiència de la donació d’òrgans.

Un any enrere, ni m’ho havia plantejat, ni entrava en els meus esquemes, ni sabia ben bé què s’amagava rere la paraula donació. Sents a parlar però passes de puntetes, ni fred ni calor. Això només sol passar als demés.

Breguem la vida com podem, algunes vegades amb més  encert  que d’altres, i la salut i la malaltia són companyes de viatge.

I un dia em va tocar decidir, com t’hagués pogut tocar a tu lector, tots formem part de l’engranatge humà.

Sí sé que tenia certa por a fer la donació, a allò desconegut, era una voràgine, un remolí d’emocions i sentiments molt intensos. Però la confiança tant per part de l’equip mèdic de nefrologia del nostre hospital a Andorra, com dels hospitals amb qui tenim conveni, en el meu cas Hospital Clínic de Barcelona (UTR), van ajudar a que tot el procés es fes en les millors condicions.

O sigui que la possibilitat de fer un transplantament de viu, tot i els problemes físics de la intervenció, que molt aviat vaig recuperar, es va convertir en una realitat. I finalment em va acabar d’ aportar tant a nivell mental com anímic molta pau i serenitat, i amb una sensació de saber que havia fet el més convenient.

Alguns ho van titllar de gesta heroica, ni molt menys és això. Donar és un acte molt humà, humil,  generós, d’esperança, altruista i  molt d’amor. Donar és això i molt més.

Ara sóc un membre actiu d’ATIDA (Associació de Trasplantats i Donants d’Andorra) i conjuntament amb la Núria, el Manel, el Víctor, la Carme i la Mari,  tots en el mateix vaixell per haver compartit experiències similars en el procés de donació i trasplantament d’òrgans, estem treballant de valent perquè el somni que compartim d’arribar a complir els objectius que ens hem marcat s’acompleixi.

Sóc donant,  i tu, encara no ho ets?

Fefi