Loading...

ASSOCIACIÓ DE TRASPLANTATS I DONANTS D'ANDORRA

+376 373037

Donació

T’ESTIMARÉ COM SI FOSSIS MEU

Que Nadal escaigués en dimecres la disgustava. Asseguda a la butaca del saló, amb un petit calendari entre les mans, la Tresa rumiava com fer-s’ho per preparar el dinar familiar. Hauria de cuinar el caldo i la carn d’olla la nit abans i deixar-ho tot a punt per només coure els galets l’endemà. En el cas que tot anés bé no arribaria a casa fins a dos quarts de dues i el dinar estava previst per les tres de la tarda. El temps just de fer bullir la pasta, mudar la taula i guarnir les safates amb els torrons. Li venien al cap les paraules de la seva filla, la Lídia. “Mama, deixa-ho córrer, anem a un restaurant tots tres i menys feina”. Menys feina segur, però ella era de la vella escola, i la feia feliç reunir-los a tots, encara que això suposés un esforç colossal en les seves circumstàncies.

El Cisco, el seu marit, l’ajudaria en la logística. A la taula rodona de la cuina hi cabien, ben bé, sis persones. La col.locaria al menjador i allí asseuria al jovent: la Lídia, amb els seus cosins; la Laia, la Lia, el Lluís i el Llorenç. Va somriure al recordar que cada any feien la mateixa brometa repetint-los que tots tenien el nom que començava per L expressament. Els grans anirien a la taula del menjador estesa: els avis paterns, en Manel i la Carme, a un extrem, a l’altre els avis materns, la Maria i el Salvador, i a la banda llarga el cunyat Lluís amb la dona i la germana Mercè, la fadrina. Enfront, el Cisco i ella. Amb la decoració no arriscaria, la mateixa que l’any passat, tot i sabent que li costaria una crítica de la sogra.

Però li continuava sense quadrar una cosa: podria fer el caldo i la carn d’olla dimarts però… i el rostit? Dilluns a la tarda?.

Des de feia dos anys tots els dilluns, dimecres i divendres el Cisco l’acompanyava fins a l’hospital per sotmetre’s a les dures sessions dialitzadores. A les vuit en punt del matí, una agulla de quatre centrímetres li travessava la vena i l’arteria que li havien unit formant una fístula; connectant-la així a aquella màquina que durant quatre hores li filtrava i netejava la sang. No s’havia acostumat mai a la punxada i sempre tancava els ulls i girava el cap per no veure-ho. El problema afegit era, segons li havíen explicat els metges, el gruix de les seves venes: massa primes. Per això fístula que feien, fístula que deixava de funcionar al cap d’un parell de mesos, el que suposava fer-ne una de nova. Sovint quan es mirava els braços, acribillats de tants intents fallits, li entraven ganes de plorar. Aquelles cicatrius es quedarien allí, per sempre més, recordant-li el dolor que estava patint.

La màquina era d’un color verd fosc. Quan es posava en marxa se li encenien unes llumetes vermelles i pels tubs transparents de l’exterior podia veure com la seva sang, negra i espesa, entrava i sortia del seu cos. Odiava aquella màquina tant com la necessitava. Li repel.lia la seva dependència, l’esclavatge a la que la sotmetia i al mateix temps li donava gràcies per mantenir-la amb vida.

Alguns companys,durant la diàlisi, xerraven, es feien confidències, llegien. Ella mai no havia pogut fer res de tot això; potser, algun dia s’havia posat els auriculars i havia escoltat la ràdio, però la majoria de l’estona la passava amb els ulls clucs, fingint que dormia. Molts dies, quan ja estava a mitja sessió li venien arcades, per això procurava no esmorzar perquè li feia molta vergonya vomitar davant tothom. Si més no, en dejú, com a molt, treia la poca bilis que tenia al cos.

Ho passava encara pitjor amb les rampes a les cames, era com si l’electrocutesin.

Els seus ronyons havien deixat de funcionar feia dos anys a causa d’una malaltia genètica. Cap dels seus esforços: menjar sense sal, beure molta aigua, controlar la pressió arterial, serví per aturar una malaltia que havia trigat cinquanta-dos anys a véncer-la. Ara en tenia cinquanta-quatre i sabia que la seva única esperança era un transplantament.  El Cisco s’havia ofert com a donant, però ella no ho acceptà mai. “No vull que et remenin. Encara puc aguantar una mica més”. S’havia imaginat mil vegades com seria la trucada que ho trasbalsaria tot, aquell instant en què la vida torna a capgirar-se. A vegades fantasiava que estava a diàlisi i l’Elena, la noia que la punxava tres cops per setmana, li deia “És l’última”. D’altres contemplava el telèfon de casa i pensava: “Vinga va”. Només d’albirar-ho se li entelaven els ulls, ho anhelava igual que una nena petita somia fer-se gran; però mai no ho digué a ningú.

 

A dos-cents quilòmetres d’allí, en Joan estava a punt de finalitzar el seu torn. Feia un any que treballava com a recepcionista. Abans havia estat banquer. Es dedicava a gestionar els comptes dels bons clients, però amb la crisi i les reduccions de personal, havia acabat a l’atur.

Malgrat no tenir estudis d’hosteleria, ni cap experiència en el sector, va trobar feina gràcies a la seva faceta políglota. Parlava cinc idiomes: anglès, francès, italià, alemany i rus a part del català i castellà. A ell li semblava una tasca còmode i agradable, comparable amb la que feia al banc, a part de ser una oportunitat d’or per lligar amb turistes guapes i amb ganes de passar-ho bé.
Aquesta havia estat la seva principal ocupació des que ho deixà amb la Marta. Van viure quatre anys en parella fins que la cosa s’acabà. A ell la relació ja li estava bé, però ella volia fills. Els metges els van garantir que tots dos estaven perfectament i que la descendència ja vindria, però no arribava mai i això els va anar desgastant; molt més a ella que no pas a ell. Aleshores la Marta s’encaparronà amb la idea de l’adopció i per aquí ell no hi passava. Això, i la coincidència de quedar-se sense feina, van fer que la parella es trenqués igual que s’acaba esmicolant un vidre escardat.

Així fou com el Joan, amb trenta sis anys a l’esquena, tornà a casa dels pares, disposat a recuperar una esbojarrada joventut. La Marta s’ho quedà tot, des de l’hipoteca fins al gat.

El primer que féu fou recuperar les sortides amb els vells amics. Als tres mesos, era un home nou, amb totes les ferides tancades i curades. Durant un temps, envià currículums als departaments de recursos humans de totes les entitats bancàries i en cap ocasió no aconseguí, ni tant sols, una entrevista. No tenia un historial dolent, però com ell, n’hi havien milers en el mercat laboral. En canvi en el món de l’hosteleria encertà a la primera. Va ser per casualitat, quan un amic li comentà que buscaven un recepcionista per cobrir una suplència d’una noia que estava de baixa per maternitat. Només serien quatre mesos, però a la setmana ja estava treballant. Tenia el torn de dia: de les dotze a les vuit del vespre, i cert que treballava dissabtes i diumenges, i tots els festius del calendari, però aviat s’acostumà a gaudir de l’oci entre setmana. El sou era bastant més modest que el que guanyava al banc, però a casa dels pares vivia de gorra i a manca de noves oportunitats, seguí renovant contractes amb l’hotel.

El 20 de desembre, cinc dies abans de Nadal, en Joan estava disposat a fer-se el regal més desitjat des que tenia us de raó.

Era divendres al matí i tenia festa. El fred i el vent li tallaven la cara. Pel carrer, es creuà amb vianants atrafegats que carregaven compres nadalenques. A la sortida del metro, s’apujà el coll de la jaqueta i encongí les espatlles. Amb la mà palpejà la butxaca dreta del pantaló texà. Portava sis-mil euros en bitllets de cent, nous de trinca, que acabava de treure del seu compte bancari.

Quan arribà davant l’aparador s’aturà un minut per admirar-la. Brillava més que l’enllumenat de Nadal, més que els estels, més que les constel.lacions. Feia trenta anys que no sentia una cosa així; des dels sis anys, quan amorrat a l’aparador de Ca l’Anglada contemplava, amb la boca oberta, aquella bicicleta vermella de dues rodes que mai no va tenir.

Entrà i l’acaricià, com s’acarona un nou nat. Estava tocant la reina de les motos: una 1600 GT blau metal.litzada, que es posava de zero a cent en tres segons i quatre dècimes.

El venedor s’hi atansà i en deu minuts tancaren el pacte. Dilluns al matí la matricularien i se la podria emportar. Sortí de la botiga desitjant que el temps volés.

Dilluns es canvià el torn amb un company. Quan la tingué l’ensenyà a tothom. Fou l’enveja dels amics, l’admiració del pare, la indiferència de les germanes i el rebuig de la mare qui la batejà com “la ditxosa moto”.

La nit de Nadal, a les vuit del vespre, com cada dia, en Joan acabà el seu torn. Sovint quedava amb els amics per anar a fer alguna copa, però sabent que la mare preparava el sopar familiar, decidí marxar cap a casa. Quan estava a menys de dos-cents metres, s’adonà que l’agulla del combustible marcava vermell. A l’endemà, dia de Nadal, possiblement se les veuria negres per trobar una benzinera oberta, així que reculà i es dirigí cap a l’estació més propera. Carregà el dipòsit al màxim. Sortí amb precaució per incorporar-se a la carretera, quan de sobte, un vehicle a gran velocitat es saltà un stop i l’embestí llençant-lo per l’aire uns vint metres i estavellant-lo contra l’asfalt. Morí a l’acte.

 

Mentrestant, a Andorra, la Tresa apagava els fogons. S’havia passat tot el matí al mercat i tota la santa tarda a la cuina preparant el caldo, la carn d’olla i el rostit de pollastre i conill amb prunes i pinyons. Se sentia exhausta i necessitava anar-se’n al llit. “Sort que ja he acabat” deia mentre es treia el davantal i el guardava al segon calaix de la cuina.

Feia estona que havien sopat. La Lídia estava a la seva habitació veient vídeos a l’ordinador i el Cisco s’havia quedat endormiscat al sofà amb les ulleres posades. S’atansà i li donà un petó. Després entrà a la cambra de la Lídia per desitjar-li bona nit. Just estava rentant-se les dents quan sonà el telèfon. El Cisco fou qui atengué la trucada, encara ensobecat. Amb l’aparell a la mà, obrí la porta del bany i palpaltat davant la seva dona li digué. “Hem d’afanyar-nos. Només tenim quatre hores per personar-nos a l’hospital”. A ella se li ennuegà la gola i els ulls, i es quedà petrificada. “Ara no pot ser, demà és Nadal, tinc el dinar a punt….” El Cisco l’abraçà amb delicadesa i li xiuxiuejà a cau d’orella: “Vesteix-te amor meu, hem de marxar”.

Quan arribaren a l’hospital tot era a punt. Dues infermeres l’ajudaren. Una d’elles la connectà a la màquina de diàlisi. “L’última vegada” li digué amb un plàcid somriure. Unes hores més tard s’acomiadava, estirada en una incòmoda llitera, enmig d’un passadís blanc, a les portes d’un quiròfan. “Mama tot anirà bé” digué la Lídia, amb els ulls plorosos, fent-li un petó a la galta. El Cisco li afagà la mà. “Estarem esperant-te aquí quan surtis, vida”, i li besà suaument els llavis. Ella els contemplà per darrera vegada, mentre pensava que si no despertava mai més, aquell havia estat un bon final. Se sentí afortunada i tancà els ulls.

Quan despertà era una altra persona. El primer que veié fou el rostre del metge que la tranquil.litzà “ Estàs a la UCI recuperan-te. Tot ha anat molt bé Tresa, el ronyó està funcionant amb normalitat”.

Quan el metge marxà intentà moure el braç esquerre molt lentament, però no va poder: tenia masses vies obertes. Ho intentà amb la mà dreta i la lliscà per sota el llençol. Començà a palpar-se, amb els dits, el ventre, poquet a poquet, buscant una ferida. La trobà a la part dreta, just a sota del melic. Intentà incorporar-se endebades. Aleshores diposità la mà sobre la ferida amb molt de compte, potser esperant sentir quelcom especial. La tingué uns minuts així, com protegint aquell nou òrgan que li acabava de donar una segona oportunitat i per primera vegada , pensà en la persona que li havia regalat una nova vida. Havia estat un home? Una dona? Algú jove? Amb família? Havia mort d’una malaltia? Potser d’un accident? No en sabia res, només que aquell ésser humà l’havia salvada. Comprengué que el gest de generositat de la família era proporcional a la gratitut que ella sentia vers aquell desconegut. Estava segura que en algun lloc, algú plorava i amb un gest tendre acaricià la gasa que cobria aquella nova cicatriu i li prometé en veu baixeta: t’estimaré com si fossis meu.

S’acostaren dues persones vestides amb bates blanques, mascaretes a la boca, peücs, guants i gorro i reconegué enseguida la mirada profunda del Cisco i la veu cantarina de la seva filla. “Bon Nadal mama”. Somrigué i s’adonà que ja no la neguitejava que Nadal escaigués en dimecres.

 

Núria Gras. Desembre 2015.

  • Connecteu-vos al nostre

    i participa ! ;)